Enviado por Amalia el
día 01/10/2003 a las 13:08 horas.
El patrimoni històric i natural que pot desaparèixer esborrarà per sempre una part del passat social, cultural i històric de la població.
COMENTATIS SOBRE EL PROJECTE D’URBANITZACIÓ DEL SECTOR OLIVARETES A LA SERRA DE MONTBAIG – LA VERDERA i EL PROJECTE DE MODIFICACIÓ PUNTUAL DE LA PLANA DELTÀICA DEL LLOBREGAT. CRITERIS DE SOSTENIBILITAT EN BASE ALS CAPITALS ECONÒMICS, SOCIALS I NATURAL.
EL PLANEJAMENT URBÀ I LA SOSTENIBILITAT
Els principals problemes ambientals a Viladecans se centren en dos àmbits ben diferenciats: la zona de la serra de Montbaig (sector Olivaretes) i la zona deltaica.
El planejament i l’ordenació del terrirori a Viladecans, i en general a qualsevol localitat de l’àrea metropolitana, depén de plans supramunicipals com el Pla General Metropolità i el Pla General Territorial de Catalunya, i de plans municipals (planejament derivat) que d’alguna manera s’han d’encaixar. Això fa que el sistema d’infraestructures, zones verdes, àrees d’equipaments i serveis, i la conservació del patrimoni natural es dissenyin des d’una perspectiva metropolitana, afavorint clarament la ciutat de Barcelona, i no cobrint les necessitats de la població de Viladecans, ni preservant zones que poden tenir un interès mantenir-les com a zones forestals o zones verdes. El Pla General Metropolità va ésser dissenyat l’any 1976, assumint la ciutat, els coneixements, les condicions socials i ambientals d’aquell moment. Avui dia encara no hi ha hagut cap adaptació d’aquest pla del 1976 als nous coneixement, sobretot als conceptes de sostenibilitat apareguts a la cimera de Rio de Janeiro l’any 1992. Resumida i breument, una societat disposa de tres capitals: l’econòmic (recursos i activitats que generin diners), el social-cultural (activitat desenvolupada per la societat, patrimoni històric, cultural, …), i l’ambiental (patrimoni natural, espai verds, arbres, boscos, …) . Doncs bé, una societat (o ciutat, per exemple Viladecans) té un creixement sostenible quan les futures generacions puguin gaudir d’uns capitals no inferiors als que actualment disposem nosaltres. És a dir, que els capitals econòmic, social-cultural i ambiental no disminueixin, es mantinguin o augmentin de cara al futur.
ZONA D’OLIVARETES I SERRA DEL MONTBAIG.
L’ajuntament de Viladecans junt amb l’INCASOL han planejat urbanitzar la serra de Montbaig (muntanya de Sant Ramon) en el sector Olivaretes, i construir una carretera que l’atravessarà, aïllant el Parc de la Torre Roja i la ciutat de la serra de Montbaig, perdent l’única zona forestal que ens queda, amb un patrimoni històric i natural únic. El projecte d’urbanització no compta amb cap catalogació prèvia de tot el patrimoni històric i natural que desapareixerà: oliveres, garrofers i figueres més que centenàries, refugis de la Guerra Civil espanyola, conreus de garrofers, testimonis de la importància que foren durant el segle XIX i principis del XX, runes de casalots de fins al segle XVIII, i el més important, un espai on molts viladecanens i viladecanenques passegen, fan footing, recollen espàrrecs i flors, passegen el gos, xerren, prenen el Sol, i tot sense cotxes ni sorolls, amb un accés des de la Torre Roja que ho converteix en una zona privilegiada a l’àrea metropolitana. Quina necessitat té Viladecans de creixer més en població? Per què més pisos? Perquè construir a la serra de Montbaig (incloent el sector Olivaretes)? El creixement de Viladecans no és sostenible, referint-nos a la definició anterior de sostenibilitat, iniciada per Brundlant i desenvolupada per diferents universitats i la UNESCO. La sostenibilitat consisteix deixar a les generacions de futurs viladecanencs i viladecanenques els coneguts capitals socials-culturals, econòmics i naturals-ambientals no inferiors als actuals. I només quan els tres capitals verifiquin la sostenibilitat per separat podrem parlar d’una sostenibilitat real. En el cas de Viladecans davant del projecte d’urbanització del sector Olivaretes, ni el capital social-cultural, ni el natural verifiquen la definició de sostenibilitat donada per la UNESCO i diferents Universitats, com la càtedra Unesco a la UPC.
Amb tot això, la urbanització i la construcció a Viladecans hauria de frenar-se. El sòl declarat com a urbanitzable del sector Olivaretes-Verdera-Montbaig hauria de requalificar-se com a sòl forestal no urbanitzable per a que Viladecans tingui un creixement realment sostenible. La majoria d’aquest sòl és públic, de propietat de l’INCASOL.
El capital ambiental que disposarà Viladecans en els propers anys no compleix aquesta condició de sostenibilitat, perquè urbanitzant la Serra de Montbaig estem privant a les generacions futures d’un patrimoni natural i històric que actualment hi és present, malgrat la falta de catalogació, i per tant el creixement de Viladecans és totalment insostenible, per molt que des de l’ajuntament canviïn les bombetes a baix consum de l’enllumenat públic, es fomenti el reciclatge, o es crei el Vilabus…. La sostenibilitat no consisteix només en això. Preservar l’entorn, el patrimoni natural i històric forma una part imprescindible per assolir la sostenibilitat.
El sector Olivaretes i serra de Montbaig (més coneguda popularment com de Sant Ramon) és actualment l’espai forestal més important, per no dir l’únic, que disposa Viladecans. Aquest espai forestal limita al sud amb el camp de Beisbol, Parc de la Torre Roja i el Cementiri. El projecte d’urbanització d’aquest espai per part de l’Ajuntament (PSC-IC-CiU) i l’Incasol, i la construcció d’una carretera que passa per tot aquesta zona forestal, des del Cementiri fins a la carretera de St. Climent, per sobre del camp de beisbol, mereix alguns cometaris:
1.- Viladecans, una ciutat que aviat la formaran 60.000 persones, i al ritme d’urbanització actual s’arribarà a les 70.000 en els propers anys, necessita d’un gran parc. Actualment ho és la Torre Roja, oberta a la Serra de Montbaig (Sant Ramon). Efectivament, el Parc de la Torre Roja és un parc obert a aquesta serra, característic i que impregna personalitat a la ciutat, on molts ciutadans passegen, corren, en definitiva gaudeixen, i de manera còmode, sense obstacles arriben fins a l’Ermita de Sant Ramon, lloc privilegiat pel seu enclavament, vistes, observacions d’ocells, etc… No és cap bestiesa dir que actualment Viladecans és de les poques ciutats de tota l’àrea metropolitana de Barcelona que disposa d’un parc obert a una muntanya per a què els seus ciutadans en gaudeixin. Recollida d’espàrrecs, de flors, excursions a l’Ermita, en bici i a peu, passejar el gos són algunes de les moltes activitats que ofereix un parc obert a la serra de Montbaig. Urbanitzar-la i construir una carretera que uneixi la carretera de Barcelona a l’alçada del cemetiri fins a la carretera de Sant Climent passant per sobre del camp de beisbol farà:
que el parc de la Torre Roja quedi tancat, aïllat, petit per a una ciutat que aspira a arribar als 70.000 habitants. La urbanització del sector de Can Preciós fa uns any ja ha fet que aquest Parc no pugui creixer cap a la ciutat.
que els ciutadans de Viladecans no puguin accedir a aquesta zona de lleure i trobada què és la serra de Montbaig, amb la facilitat que ho fan ara.
que es perdi qualitat de vida. No serà gens agradable mirar cap a la serra de Montbaig i veure tot de blocs de pisos i cotxes circulant-hi.
que Viladecans perdi un patrimoni natural important dins del què és la ciutat, com es descriu en el punt 2.
2.- La serra de Montbaig (incloent el sector Olivaretes) conté un important patrimoni històric i natural. La falta de catalogació de tot aquest patrimoni dels viladecanencs i viladecanenques no és cap impediment per a què l’Ajuntament i l’Incasol tinguin ja fet un projecte d’urbanització. No importa que és el què destrueixi! En un annex s’adjunta una breu relació del patrimoni històric i natural, punt de partida d’una catalogació que ha de ser més exhaustiva. Resumint-ho, dins d’aquesta zona hi podem trobar:
Oliveres, garrofers i figueres més que centenàries
Conreus de Garrofers, testimonis de la gran importància que foren durant el segle XIX i começaments del XX.
Refugis de la Guerra Civil espanyola, on els ciutadans de Viladecans i d’altres municipis s’hi refugiaven. Persones de Barcelona amb familiars a Viladecans venien aquí fugint dels bombardejos de Barcelona.
Runes d’antics cassalots, forns de ceràmica, segurament del segle XIX, i inclús en algun cas possiblement del segle XVI.
Marges de niconella (pedra dominant a la serra), testimoni d’antics conreus.
Perdius, conills, cu-cuts, porc senglars, serps, tuxó, garces, esparvers, esquirols, entre d’altres animals.
Boscos de pi mediterrani i vegetació de sotabosc, com el garric, …., que no trobem a la zona deltaica.
Ecosistemes de torrents, els últims de Viladecans. Són ecosistemes autòctons, on trobem una biodiversitat diferents de la resta de la serra, a més de ser zones d’evacuació natural de les aigües pluvials.
Conreus de cireres, el manteniment dels quals per part dels pagesos actuen de tallafocs. El clima i el tipus de sòl (liconella) és idèntic al que produeix les conegudes cireres de Sant Climent.
3.- Tot aquest espai hauria de preservar-se de la urbanització i construcció. Hauria de convertir-se en el gran pulmó verd de Viladecans. Hauria de ser la continuació del Parc de la Torre Roja, la zona de transició entre la ciutat i el medi forestal. Els camins i pistes, haurien de continuar sent el què són actualment, llocs d’esbarjo per a les persones, per passejar, fer footing, anar amb bicicleta, recollir flors i espàrrecs, etc… Tota aquesta zona hauria d’estar coberta de papereres, plafons informatius, en els quals s’expliqués el tipus de vegetació existent, per a què servien els conreus de garrofers que ara mateix existeixen, s’hauria de recuperar, restaurar i evitar que s’acabin perdent les coves-refugi de la Guerra Civil, i col·locar plafons que expliquin què són, així com també plafons què expliquin quins animals trobem a la serra de Montbaig-Olivaretes, què són els marges de liconella que hi trobem, què són aquestes runes, etc… En definitiva, fer un gran parc forestal, únic a l’àrea metropolitana, que faci de transició entre la zona urbana (parc de la Torre Roja) i la zona forestal (Serra de Montbaig). El què segur no ha de ser són blocs de pisos i asfalt, que d’això ja en tenim prou.
4.- Donat que tot procés d’urbanització és irreversible, i tenint en compte que el què en les properes dècades es valorarà en una ciutat, més que la quantitat d’habitants i diners que disposi un Ajuntament, serà l’espai de lleure i ambiental que l’envolti i la facilitat amb que la població hi accedeixi, no s’hauria d’urbanitzar el sector Olivaretes i la serra de Montbaig (La Verdera), sinó protegir
